"Tinc una neta a Amèrica"

Amb Estats Units hi tinc una relació pròxima des de petita. El germà de la meva àvia paterna, el tiet Anselm, viu des de que tinc memòria a Tampa, Florida.

Va marxar fa més de 40 anys de Barcelona. I els seus records són entre entranyables, a vegades molt acurats i d'altres totalment esbiaixats.

El tiet Anselm sempre diu que en Franco va ser una gran cosa pel país. Sovint explica que ell tenia llibertat: sortia fins les 4h de la matinada i anava a sessions golfes de cine a La Rambla. Ah! I era molt segur, perquè amb en "Franco vivíem millor", i no com altres cops que va tornar a Barcelona -en els que tampoc mai li va passar res, per sort.

No hi ha manera de fer-li entendre que el concepte "llibertat" és força més extens que tenir la possibilitat de sortir de parranda després de la feina. Sempre dic que la seva dona i tieta meva, la Carol, nascuda i criada a Long Island (Nova York) hi toca força més sobre la realitat del país al que va anar a viure entre el 1974 i el 1977.

Suposo que el fet de venir d'una democràcia plena, no haver crescut en una bombolla pobra, bruta i casposa, li donava aquesta mirada més encertada.

Amb tot, entenc al meu tiet. Són els seus anys de joventut, els anys en que era el noi guapo i ros de Terrassa que sabia anglès i ens els que, pel que explica, sortia força de festa pel "barri xino".

És curiós com els humans  idealitzem. Hi ha gent que parla de d’infància com aquella època daurada. Per altres són els anys d'universitat, l'Erasmus, etc. Allò tan sensat del "carpe diem" és un concepte que portem pitjor, en general.

Però tornem al tema, com li discuteixo al tiet cada cop que ens veiem, no podem oblidar que de "esas lluvias, vienen estos lodos", que encara patim el franquisme. Amb això vull dir que Espanya ara mateix és una merda, sí. Però ho és perquè mai ho hem deixat de ser!

Durant uns anys els diners europeus i les mesures aznarito-psicòpates (de psicòpata integrats, s'entén, ja que el senyor Aznar si quelcom va cuidar va ser dels amics, tal com fans els psicòpates encoberts) van crear la il·lusió que teníem pasta. 

És més, va fer creure a uns 25 milions de persones que potser ja no érem tan casposos. I dic 25 milions, perquè crec que una mica menys de la meitat d'Espanya no ha deixat de ser conscient del "cutrerio pàtrio".

I aquí ens trobem, forçats a l'exili. Marxant cap a altres destins, tal i com van haver de fer els nostres avis. Perquè no fa ni 40 anys que som una democràcia, i encara no hem après què fer-ne d'aquest regal que alguns defineixen com llibertat. 

Llibertat d'escollir, s’entén. 

(Aquesta que la gent utilitza per votar psicòpates adaptats, com els que ara ens governen.)

Los sueños, sueños son.

Cuando has querido algo con real anhelo, “con ganas” que se diría coloquialmente, y lo consigues, siempre hay ese momento de vacío.

Ahora estoy allí.

A 39º C, sentada en la escalera de incendios de mi perfecto piso de NYC, que tengo gracias a que alguien me dio la confianza de un trabajo fuera. Un trabajo que además me permite ser bastante libre y beber buen vino.

Pero ay: el void.

De golpe quieres estar en casa, tener un trabajo más fácil, hablar sólo tu idioma, no tener que pagar alquileres desorbitados porqué tu sueño era Nueva York… 

Y alguien abre una boca de incendios al lado de casa, los niños juegan bajo ella, suena funky y el Sol incide en el agua de modo que crea un arcoiris. Y de golpe te das cuenta que vale la pena vivir el sueño.

Como dice otro de mis sueños, hecho persona en este caso, en un alarde muy calderonesco: “Los sueños, sueños son.”