Gràcies als de casa.

He tornat a casa (uns dies).

Ha sigut curt, ple de son i quelcom habitual en mi: improvisat i mal pensat.

La conclusió d’aquest pas tan en “velapluma” per casa, per Catalunya, és que no estic preparada per tornar al born després de fer el tomb.

Em pesa el passat i el present. Per no parlar de l’inexistent futur que impregna el dia a dia. No és res nou dir que marxar a l’estranger implica gairebé sempre una part de fugida. De les circumstàncies de la pàtria, d’una educació mediocre, d’un mateix... També, i no podia ser d’una altra manera, implica recerca.

Jo fujo de Catalunya, de Barcelona. De la precarietat d’una ciutat comptal que s’havia cregut melic del món. De la tristesa que desprèn ser pobre –de nou. I de la desesperança i la resignació que s'hi transpira.

Però tornar allà on has nascut serveix per veure que no hi ha cap l’arròs amb peix com el de la mama, que encara que lluny els pares hi són sempre per fer-te de progenitors. I que amb els de casa, no hi ha ni un minut d’estranyesa.

Ahir em preguntaven quina havia sigut l’època més feliç de la meva vida. I pensant-ho bé, és ara, aquest precís moment.

La feina i el sou podien ser millors. Podria tenir un pis uns quants carrers més avall en un barri amb més vida. M’hauria d’aprimar, i porto un tallat força desafortunat. I trobo a faltar als pares, a la Laura, el sofà de l’estudi i els vermuts amb la Bet i en Jandri.

I podia viure en una ciutat més agradable. Més neta i polida (com la meva “estimada” Estocolm?) amb un estiu més moderat i uns hiverns més càlids.

És un tòpic que les ciutats les fa la gent, i tot i que, Nova York és un Saturn que devora fills, m’alegra que els meus “germans in town” facin que sigui just ara -i no cap altre- el moment més dolç. Però aquesta època ensucrada és també gràcies als de casa, que procuren per fer-me la vida més dolça a l’altra banda de l’Atlàntic.

Gràcies.