He tornat a casa
(uns dies).
Ha sigut curt, ple
de son i quelcom habitual en mi: improvisat i mal pensat.
La conclusió d’aquest
pas tan en “velapluma” per casa, per Catalunya, és que no estic preparada per
tornar al born després de fer el tomb.
Em pesa el passat i
el present. Per no parlar de l’inexistent futur que impregna el dia a dia. No
és res nou dir que marxar a l’estranger implica gairebé sempre una part de
fugida. De les circumstàncies de la pàtria, d’una educació mediocre, d’un
mateix... També, i no podia ser d’una altra manera, implica recerca.
Jo fujo de Catalunya, de Barcelona. De la precarietat d’una ciutat comptal que s’havia cregut melic del món. De la
tristesa que desprèn ser pobre –de nou. I de la desesperança i la resignació
que s'hi transpira.
Però tornar allà on
has nascut serveix per veure que no hi ha cap l’arròs amb peix com el de la
mama, que encara que lluny els pares hi són sempre per fer-te de progenitors. I
que amb els de casa, no hi ha ni un minut d’estranyesa.
Ahir em preguntaven
quina havia sigut l’època més feliç de la meva vida. I pensant-ho bé, és ara, aquest precís moment.
La feina i el sou
podien ser millors. Podria tenir un pis uns quants carrers més avall en un
barri amb més vida. M’hauria d’aprimar, i porto un tallat força desafortunat. I
trobo a faltar als pares, a la Laura, el sofà de l’estudi i els vermuts amb la
Bet i en Jandri.
I podia viure en
una ciutat més agradable. Més neta i polida (com la meva “estimada” Estocolm?) amb
un estiu més moderat i uns hiverns més càlids.
És un tòpic que les
ciutats les fa la gent, i tot i que, Nova York és un Saturn que devora fills, m’alegra
que els meus “germans in town” facin
que sigui just ara -i no cap altre- el moment més dolç. Però aquesta època
ensucrada és també gràcies als de casa, que procuren per fer-me la vida més
dolça a l’altra banda de l’Atlàntic.
Gràcies.
