sábado, 8 de junio de 2013

Deixant New York City.


Fa dies que esboço aquesta entrada. La tinc escrita a l’ordinador, a dues Moleskine, fins i tot en algun tovalló.

El meu modus operandi habitual és evident: vomito un text; ignoro el corrector i deixo escrits els mots que han brollat del meu conscient. Plam! Ja hi ha entrada. 

Però aquesta no em surt. No flueix.

I és que me’n torno a casa i tot és confús, bipolar. Fins i tot, hormonal.

El Bruc. Catalunya: casa.

No ho tenia planejat. 
Una porta es tanca; una finestra s’obra. Lloc comú que faria empipar al meu estimat comissari Montalbano -ara que Itàlia tornarà a ser a una hora de vol: yeah!

I això em fa un mal il·lusionant, amb gust com de bitter-kas.
Tornar a Barcelona implica reinventar-se sense deixar de ser la nova persona que els anys a l’estranger han cisellat.

La setmana passada, i encara més l’anterior, van ser de dol. Compungida per deixar endarrere les meves vistes de Central park, les nits de vi francès, els carrers que sonen a jazz... Però sobretot, per posar un oceà pel mig amb la gent que fa quite fantastic la meva videta a Nova York.


I també em fa por tornar a un món que descriuen com en crisi.

No l’he viscut. 

El meu Madrid era ple d’esperança, noves coneixences i de "beberse el agua de los floreros"; a Suècia m'hi vaig avorrir entre benestar social i renos, i a Nova York... La Gran Poma bull massa perquè s’hi notin recessions o depressions. Generosa i exigent, viu al llindar de l’extrem. La crisi hi ha sigut sempre i va de la mà d’una riquesa que fluctua però no cessa. 

I per una altra banda, haig de redescobrir el país.

Temps a costat de la Iaia mentre fa mitja. Busca i captura de mobles amb la Teresa. Dinars i migdiades a casa els pares. Ser parada i fonda per ma germana a Barcelona.

Amb l'Edu Solà hem de pintar mones i peresosos. És més, robarem paper de plotter i decorarem una habitació sencera amb bradypus. Deal, my friend?

Farem finos i vins dolços a la terrassa del Rafa Kiub, per acabar nits enverinats per la metzina de les nostres pròpies llengües. I l'endemà tenir converses no mediocres amb en Bernie al patí de l'Ateneu.

Amb en Miqui haurem de reinstaurar la costum –molt temporada 2005/2006- d’anar al cinema cada setmana, si el 21% d'IVA ens ho permet, clar.

M'agradarà descobrir l'amistat fora de Sepúlveda 140 amb en Jandri. Amics des dels quatre anys, companys de pis, relació de germans: ara hem de veure com ens funciona això de quedar en bars i places. La Bet ens hi acompanyarà.

En Borjita serà, pont aeri mediante, a només 50 minuts. Ell, la nostra “infinite discussion”, i milions de whiskies on-the-rocks per descobrir.

Viure a Barcelona permetrà que la Horny Pechuga, en Raiben i servidora acabem amb les existències de ginebra del barri de la Pau, mentre comentem totes les sèries de l’HBO.

Visitaré botigues amb la Laura R. Aniré als concerts de la Guiomar. Escoltaré com l’Oriol improvitza nous acords de jazz. I faré pollo-pakis amb l'Elvira, l'Aina i en Jolis.

Abraçar a la Paula serà tan fàcil com agafar un avió i plantar-me a Brusel·les, on també m’esperarà la Violeta.

I m’il·lusiona pensar que amistats nascudes a Nova York tindran nous escenaris. Amb l’Elena veurem jazz al Jamboree; amb en Borja passejarem per la platja i amb en Pau buscarem ànecs pel claustre de la Catedral.


Tornar té els seus avantatges. Coneixes els carrers, parles la llengua, entens els costums, que són els teus... Casa és allà on has nascut, els pares són a prop i anomenar-se Esther està de moda, ara que és l’any Espriu. (Picada d'ullet, Vintró.)


Fenollosa i Vallory; gràcies per exorcitzar la meva ansietat entre sake, suhi i sashimi.