Click.

Un día te das cuenta de lo bien que te has rodeado -y después de dos meses sin escribir te da por contarlo.

No es que antes no lo supieras. Lo intuyas, lo sabías subconscientemente. Te lo olías, vaya. 

Pero siempre hay ese día en el que: Click. I knew it!

(En lugar de día, pondremos mes, pero vamos: mismo da, que mismo importa.)

Octubre ha sido la hoja del calendario que ha contenido este “click”.

Aquí mis clicks en forma de lista -porque me gusta enumerar cositas:

Va desde una caja diseñada por él llena de cariño y flores pintadas. ARNAU

 

Incluye un “Don’t be sneaky, this is my present for you. Because I do care.” BRIAN

Es un “Nena, vols que quedem a Madison Park?” y hacer brainstorming profesional/ personal /sentimental. ISA

Casi cada sábado la realización de estar bien acompañada, come brunch conmigo y lleva Riojas a mi mesa. Por no hablar de “hervores” y ser mi ICE number (in case of emergency). ¡De ahí no es nada! DANI

Es una portada de La Vanguardia del 11 de septiembre guardada con celo. Y posiblemente la mejor visita que he tenido desde que vivo en Nueva York -y sin duda el mejor compañero de huracán. BORJA

Pasa por buscarme medias por media Palma de Mallorca y abrazarme cada mañana que compartimos en la Gran Manzana. NATXA

Estar bien rodeada es, aún estando lejos, sentir cerca, alegre y cariñosa a BET.

También incluye encontrarme morada sólo llegar a Nueva York, hacerme un huequito en su vida y llamarme “Estherilla” cuando me pongo pinyolíssima. JORDI GRAUPI (+ SARA)

Aunque malquiere y NYC le medio pertenece. Por no dejarme ir. GK

Por ser una genial sorpresa. ELENA

El click también se debe a fiestas que te hacen conocer a gente maravillosa (muy persona ONG todos ellos) con la que te beberías todo el vino del mundo, y unas cuantas birras. ROSA, BORJA i MARÇAL

Por haberla reencontrado y no notar que pasaron años. SOCIAS

 

JONÁS, por ser genial –aún malito, aún de mal humor, aún en Bethesda, aún siendo un nerd.

Que me presentó a PEPE, quien se gana “un raconet al meu cor” muy a menudo.

También hay un pequeño espacio para ADRI, puede que sólo porque me encanta como se ríe.

Y después está EDU por los lares de Ann Harbour, que me acompaña a comprar mapas antiguos por las colinas de Central Park mientras me recuerda con fecha exacta la última vez que nos vimos. ¡Ay Edu!

Y el “click” acaba con mis dos amores.

Mi crush más reciente, VIO, que parece un fotocopia de mi alma. La cual llena de libros, citas, series, libros, ideas, colores…

Siempre la última. Porqué ya se sabe que las listas – de la compra, electorales, de tareas- tienden a cerrar con algo muy destacado: PAULA (¿no hace falta enumerar porqué, verdad?)

 

Gracias por ser parte de mi vida en NY, ciudad que puede joderte el día si te agarra en un descuido, pero genial teniéndoos a vosotros cerca.

PD: els de casa sou un click massa llunyà per ser mencionat com a “adquisicions recents”. Sereu sempre al principi del tot de la llista.

 

The stupiest day of my life.

I didn’t expect my business trip to Boston to turn out into a cheap comedy/melodrama. But here I am, in an executive suite bigger than my flat being scared to even step outside to get some ice.

I have to say that the day didn’t start nicely.

All night I kept awakening thanks to a mosquito who decide to bite, and I’m not joking, my ass. So I woke up and I had three beautiful red itchy spots of my milk white behind.

Then I’ve decided to go have breakfast and there was a football team feeding themselves on the hotels buffet. Everything that was left was Swedish bread and some lemon jam. Dislike both, not only because of the nationality of the bread –which doesn’t help, either- but because one taste like cardboard and the other is just an unnatural taste for a jam. I said.

I was only able to get black tea to start the day. One of the longest daytimes of my life, but at that time I was ignorant of that.

So, there I was, all nicely dress for a summer day to work with somebody I didn’t know around Boston. But this person never showed up, she has disappeared from the Earth’s face. So, I called his boss, who picked me up without knowing what to do with me.

I’ve accompanied him to his errands and here is when the disaster arrived. He offered me a cup of coffee –and I don’t like coffee, but I accepted out of education. It took me 5 minutes to spill it all over me, and over my blackberry.

Blacky –yes, my phone had name- died ten minutes after the spill. 

It survived water; beer; wine, but coffee pushed it over the edge. (Worst thing is: I never drink coffee!!!).

They apperantly, don't get along really well.

And here is where the nightmare began. The first hours of the day just prepared me for what was coming…

I couldn’t go through a scheduled conference call. I had to email from my gmail my boss and my direct colleague to prevent them of my phone absence.

So, I went to my meetings with somebody I was not supposed to go, but first person was still missing.

Meeting one: all fine.

Meeting two: I felt some pain. But the timing was not right, so I kept doing what I was doing.

Meeting three: I’ve decide to check out what was going on around my feminine area. And there it was: a vibrant red spot. (Not the usual color)

For a weird state of mind, at the very first moment I thought “Shit, you got pregnant, loser” and then my hypochondriac side step over “Maybe you have uterus cancer”.

Three hours later, a silk dressed spotted on coffee, milk and blood and a client’s car also stained, I’ve discovered it was just my regular 30 days thing. That decided to come two weeks earlier.

I had one clear goal: to find a pharmacy and a restroom.

Me:  -“Do you have a restroom?”

CVS employee: -“No, Starbucks might have one.”

Me at Starbucks: -“Can you give me the password for the bathroom?”

Starbucks employee: - “We don’t have restrooms. Maybe Macys does.”

Me at Macys, 1^st floor: -“Where are your restrooms, please?”

Macys’ employee: - “Second floor.”

Me at Macys, 2^nd floor: -“Where are your restrooms, please?”

Macys’ employee # 2: - “The ones on this floor are under maintenance, go to the 4^th floor.”

Four escalators later, the entire sports department seen and an extremely uncomfortable sensation of dripping… I found the restrooms.

In my urgent need to get myself clean, I’ve rushed into the lady’s room. Result: I got my skirt wet of toilet water.

Another reason to just throw away my new dress: toilet water, on addition coffee, milk and blood.

Time to get my phone fixed.

Inbound time in Verizon store: 4:15pm.

Outbound time: impossible to calculate, any estimation would be not accurate.

Dealing with people that hates their job or they have a really low IQ has always been a problem for me. I know this last statement might sound harsh and intelligence racist, but I cannot help with it.

Long story short: three Verizon stores, two taxis, one sell & buy store later -where I was the only person never convicted-, I found somebody able (willing?) to help me.

While he was on that duty; a girl asked me where I bought my shoes.

Answer it is easy with me: Zara.

Due to my only nice moment of the day, I was moving my feet quite a lot -I guess to brag about my Inditex’s design when… I got attack.

A papillion chiguagua put its little teeth on my right shoe and then it started leaking it. 

Vicious criature.

Yes, the coffee spill arrived to the shoe and the vicious criature was attracted to it.

Do you think the owner apologized to me? Maybe in any other day of my life, but sure not I was getting a “Sorry my little rat attack your extremities.” Not at all.

I contemplated the idea of suing that bitch -owner and dog, both fit in this nominative- for life. And then I remembered I’m not American.

Half way to have my life back, I decided to head towards my hotel. But they day decided I didn’t had enough.

A sudden wind blown my skirt, showing everybody in a crowed square my very much stained underwear and getting me wet with water from the square fountain.

Just like Marilyn, but in loser.

I arrived to the hotel with an almost destroyed, and certainly wet silk dress, a dead phone and one half way to its grave, a chiguagua bite, three mosquito bites and lots of tampons.

I decided I wouldn’t go anywhere. I would close myself in the room and wait for the sun to rise and bring a new day… But destiny had another plans for me.

Two hours later I was inside the bed, answering emails, trying to get back to normal when… Fire alarm went on.

I’m not kidding –you can look on the news: Fire in Boston Sheraton.

Hundreds of people, some dressed as professional dancers (who I must say, look very scary from close sight), and myself were evacuated for fire in the building.

Around 11pm I came back to my room and I prayed: “-Please, kill me now, or let me sleep.”

Tomorrow for sure my boyfriend will dump me or the company will fire me. Or I’ll get killed by a wild bunch of Papillion chiguaguas. (Quite sure last one is the right one).

Thanks LIFE for not allowing me to get bored –ever.

"Tinc una neta a Amèrica"

Amb Estats Units hi tinc una relació pròxima des de petita. El germà de la meva àvia paterna, el tiet Anselm, viu des de que tinc memòria a Tampa, Florida.

Va marxar fa més de 40 anys de Barcelona. I els seus records són entre entranyables, a vegades molt acurats i d'altres totalment esbiaixats.

El tiet Anselm sempre diu que en Franco va ser una gran cosa pel país. Sovint explica que ell tenia llibertat: sortia fins les 4h de la matinada i anava a sessions golfes de cine a La Rambla. Ah! I era molt segur, perquè amb en "Franco vivíem millor", i no com altres cops que va tornar a Barcelona -en els que tampoc mai li va passar res, per sort.

No hi ha manera de fer-li entendre que el concepte "llibertat" és força més extens que tenir la possibilitat de sortir de parranda després de la feina. Sempre dic que la seva dona i tieta meva, la Carol, nascuda i criada a Long Island (Nova York) hi toca força més sobre la realitat del país al que va anar a viure entre el 1974 i el 1977.

Suposo que el fet de venir d'una democràcia plena, no haver crescut en una bombolla pobra, bruta i casposa, li donava aquesta mirada més encertada.

Amb tot, entenc al meu tiet. Són els seus anys de joventut, els anys en que era el noi guapo i ros de Terrassa que sabia anglès i ens els que, pel que explica, sortia força de festa pel "barri xino".

És curiós com els humans  idealitzem. Hi ha gent que parla de d’infància com aquella època daurada. Per altres són els anys d'universitat, l'Erasmus, etc. Allò tan sensat del "carpe diem" és un concepte que portem pitjor, en general.

Però tornem al tema, com li discuteixo al tiet cada cop que ens veiem, no podem oblidar que de "esas lluvias, vienen estos lodos", que encara patim el franquisme. Amb això vull dir que Espanya ara mateix és una merda, sí. Però ho és perquè mai ho hem deixat de ser!

Durant uns anys els diners europeus i les mesures aznarito-psicòpates (de psicòpata integrats, s'entén, ja que el senyor Aznar si quelcom va cuidar va ser dels amics, tal com fans els psicòpates encoberts) van crear la il·lusió que teníem pasta. 

És més, va fer creure a uns 25 milions de persones que potser ja no érem tan casposos. I dic 25 milions, perquè crec que una mica menys de la meitat d'Espanya no ha deixat de ser conscient del "cutrerio pàtrio".

I aquí ens trobem, forçats a l'exili. Marxant cap a altres destins, tal i com van haver de fer els nostres avis. Perquè no fa ni 40 anys que som una democràcia, i encara no hem après què fer-ne d'aquest regal que alguns defineixen com llibertat. 

Llibertat d'escollir, s’entén. 

(Aquesta que la gent utilitza per votar psicòpates adaptats, com els que ara ens governen.)

Los sueños, sueños son.

Cuando has querido algo con real anhelo, “con ganas” que se diría coloquialmente, y lo consigues, siempre hay ese momento de vacío.

Ahora estoy allí.

A 39º C, sentada en la escalera de incendios de mi perfecto piso de NYC, que tengo gracias a que alguien me dio la confianza de un trabajo fuera. Un trabajo que además me permite ser bastante libre y beber buen vino.

Pero ay: el void.

De golpe quieres estar en casa, tener un trabajo más fácil, hablar sólo tu idioma, no tener que pagar alquileres desorbitados porqué tu sueño era Nueva York… 

Y alguien abre una boca de incendios al lado de casa, los niños juegan bajo ella, suena funky y el Sol incide en el agua de modo que crea un arcoiris. Y de golpe te das cuenta que vale la pena vivir el sueño.

Como dice otro de mis sueños, hecho persona en este caso, en un alarde muy calderonesco: “Los sueños, sueños son.”

Gràcies als de casa.

He tornat a casa (uns dies).

Ha sigut curt, ple de son i quelcom habitual en mi: improvisat i mal pensat.

La conclusió d’aquest pas tan en “velapluma” per casa, per Catalunya, és que no estic preparada per tornar al born després de fer el tomb.

Em pesa el passat i el present. Per no parlar de l’inexistent futur que impregna el dia a dia. No és res nou dir que marxar a l’estranger implica gairebé sempre una part de fugida. De les circumstàncies de la pàtria, d’una educació mediocre, d’un mateix... També, i no podia ser d’una altra manera, implica recerca.

Jo fujo de Catalunya, de Barcelona. De la precarietat d’una ciutat comptal que s’havia cregut melic del món. De la tristesa que desprèn ser pobre –de nou. I de la desesperança i la resignació que s'hi transpira.

Però tornar allà on has nascut serveix per veure que no hi ha cap l’arròs amb peix com el de la mama, que encara que lluny els pares hi són sempre per fer-te de progenitors. I que amb els de casa, no hi ha ni un minut d’estranyesa.

Ahir em preguntaven quina havia sigut l’època més feliç de la meva vida. I pensant-ho bé, és ara, aquest precís moment.

La feina i el sou podien ser millors. Podria tenir un pis uns quants carrers més avall en un barri amb més vida. M’hauria d’aprimar, i porto un tallat força desafortunat. I trobo a faltar als pares, a la Laura, el sofà de l’estudi i els vermuts amb la Bet i en Jandri.

I podia viure en una ciutat més agradable. Més neta i polida (com la meva “estimada” Estocolm?) amb un estiu més moderat i uns hiverns més càlids.

És un tòpic que les ciutats les fa la gent, i tot i que, Nova York és un Saturn que devora fills, m’alegra que els meus “germans in town” facin que sigui just ara -i no cap altre- el moment més dolç. Però aquesta època ensucrada és també gràcies als de casa, que procuren per fer-me la vida més dolça a l’altra banda de l’Atlàntic.

Gràcies.

Vergonya.

Veus que a Espanya és possible contractar algú sense especificar quin sou tindrà, i alhora que algú s'endugui 14 milions de jubilació quan la seva gestió hauria d'estar penada amb la presó. I no t'indignes? Em fas vergonya.

I sí: tenim uns mals polítics, uns banquers corruptes i una bona colla d'evasors fiscals. Efectivament, els tenim. I ens tenim a nosaltres, una societat civil endormiscada, vagassa i menyoga que ho permet.

Perquè fem pena com a ciutadans.

Cada dia que no ens queixem, cada vegada que procurem per mantenir una feina precària, cada cop que acceptem un contracte amb condicions indignes. 

Cada jornada que callem i assentim: fem vergonya.

L'altre dia preguntava a un amic basc, resident a Nova York, però a Barcelona per feina com veia a la gent, la societat.

Em va contestar:
"La gente sigue divertiendose, saliendo, pasándolo bien."

Em vaig enfadar. 

No vull atacar al meu amic, que és molt bona persona, però la seva afirmació reduccionista i optimista em va molestar profundament.


Potser només em va transmetre la seva mirada -des dels seus 80.000$ a l'any de sou i amb feina indefinida a USA. O no va saber veure més enllà dels seus amics -la majoria artistes subvencionats familiarment i/o hippies conformats amb la seva mediocritat salarial i laboral.

Però és que aquí justament resideix el problema: on veu que sigui bo seguir divertint-se amb la que està caient?

És VERGONYÓS. 

És que ningú ha llegit a Marx? Algú veu que esteu al·lienats de manual?

No us fa vergonya estar divertint-vos? No us adoneu que cada cervesseta que feu amb altres conformistes us al·liena més?

Deu ser que no veuen que els més afectats per la crisis són ells mateixos, els joves d'entre 18 i 35 anys. Però ara també els nens (ja som el 4rt país d'Europa en pobresa infantil), les persones amb discapacitat i els jubilats. I en especial, les jubilades, perquè la pobresa té rostre de dona a Espanya.

I què fa la gent amb forces per protestar? Els ciutadans amb formació per moure les coses, on són? 

Aquesta generació tan ben preparada, per què no s'organitza per encausar als responsables com a acusació particular? 

Quants advocats sense feina no podrien aprofitar els seus coneixements? Quants publicistes a l'atur no usen el que han après per mobilitzar les masses? Quants periodistes no denuncien el que veuen?

Al carrer protestant hauríeu de ser. I des de fa dies!
Davant de cada banc, davant de cada organisme governamental demanant responsabilitats, davant de cada jutjat posant denúncies!

No podeu seguir als bars oblidant.

A vegades entenc perquè el Generalísimo va morir el llit després de 40 anys de dictadura. Perquè la nostra és una societat immadura, de recompenses immediates, al·lienada des de l'analfabetisme funcional.

Societat de la que he fugit: 

O busqueu una millor vida fora (que no és fàcil, encara que molts ho pensin.) 
O intenteu millorar el que teniu a casa.

Però el que esteu fent fins ara, queixar-se però oblidar al bar de la cantonada: és vergonyós.

Un invierno moderado...

Me lo temía.

Cuando tienes la suerte de tener un piso muy calentito y un invierno casi cálido, sabes que la vida no te puede sonreír dos veces... Y que tendrás un verano infernal.

Como hija del clima mediterráneo, sé que puedo sobrevivir al ferragosto del sur y al bochorno húmedo, pero New York... Es otra cosa.

Cerdita busca agua donde refrescarse.

 Los edificios y ese pavimento horrible mantienen el calor más que una placa solar. Concentran altas temperaturas imposibles en otras ciudades menos densas.

Y demos gracias a vivir delante de Central Park y en una avenida. ¿Cómo debe subir el calor en calles estrechas y bulliciosas, como la 33st y su Korean way?

Voy a mirar precios de aires acondicionados en Amazon...

Odio cuando cosas que me gustan se ponen de moda

Aborrezco que mis gustos, personales e intransferibles, se popularizen.

Me gustaba Audrey Hepburn mucho antes que abusaran de su magia y la convirtieran en cultura pop. A los 10 años mi abuelo me decía que tenía su cuello y me ponía pañuelos imitandola. Después vino la Audrey-mania y estropeó mi gusto por ella.

También usé faldas de tubo antes que las llevara todo el mundo. Así como zapatos de cuña, bolsos-sobre, por no hablar de los vestidos lady-like.

Lo de los gintonics es uno de mis odios profundos. Denosto su popularización -y por lo tanto, su consiguiente vulgarización.

Bebo gintonic desde un fin de año en Copenhagen, es decir, desde los 21 años. Y Fever Tree y Citadelle están en mi vida desde bastante antes que en cualquier bar de sitios poco glamourosos, como no sé, Valladolid.

Por no hablar del sherry, o jerez! 

¿Tenía que venir Downtonw abbey para qué se dieran cuenta de lo bueno que es? 

(Por Dios, que no salga tokaji en ninguna serie. ¡Mi tokaji de 5 putoños que no me lo toquen!)

En cuanto a hombres. A los 23 ya salía con un "hombre de bien" que vestía chalecos y me abría todas las puertas. Y no como en estos dos últimos años, que cualquier patán se pone eso por montera y se auto-define como tal.

Y ahora veo que la literatura italiana se está poniendo de moda??? ¡¿Es una broma, no?!

Aquí el artículo que lo prueba.

Indocumentados del mundo: -¡Id a leer a franchutes y nórdicos! (Y sí, estoy usando el verbo en imperativo.)

Toda mi vida huyendo de lo fashion. Escupiendo intelectualmente a los modernillos, denostando a los modé... ¡Y al final voy a acabar siendo engullida por su afán de cosas nuevas!

Mi odio más profundo para la modernidad. Así de claro.